Escrit amb tendresa i una gran vivacitat, Si aquest carrer fos meu és una passejada per les vint-i-dues adreces on l?autora ha viscut fins avui. Així, Stefanie Kremser s?endinsa en la narració autobiogràfica per traçar la memòria de les arribades i els comiats que ha experimentat al llarg dels anys en cinc països diferents, entre les Amèriques i Europa. A través de la seva mirada ?curiosa, esmolada i alhora introspectiva?, aquest llibre de les adreces també dibuixa el mosaic d?una experiència multimigratòria, cosmopolita i tanmateix plena de contradiccions socials, polítiques, culturals i biogràfiques, i convida el lector a reflexionar sobre la qüestió de qui es pot ser, quan no s?és d?un lloc concret i definit.
«Potser l?única cosa que tant a Gierath com a São Paulo s?assemblava era l?aparició sobtada del venedor de gelats. A Gierath passava pel carrer amb una furgoneta adaptada com a gelateria ambulant, anunciant la seva presència amb una sèrie de campanades agudes; a São Paulo passava a peu pels carrers, empenyent un petit carro de dues rodes i fent servir un clàxon de mà per avisar-nos. Els sabors i les formes dels gelats eren diferents ?cremosos i amb cucurutxo a Alemanya; afruitats i amb pal al Brasil?, però la sorpresa era la mateixa: la màgia de l?inesperat en una època sense calendaris. És com si els venedors de gelats dels dos hemisferis formessin el parèntesi on viu el record d?un temps que, ple de contrastos en mons incompatibles, serà per sempre un de sol: la infantesa amb la seva dolça ignorància.»
Stefanie Kremser va néixer a Düsseldorf, Alemanya, el 1967, i va créixer amb la seva família germano-boliviana a São Paulo, al Brasil. Va estudiar cinema documental a Munic i ha estrenat diverses pel·lícules com a guionista. També és autora de tres novel·les, totes traduïdes al català: Postal de Copacabana (Club Editor, 2007), Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) i, també publicada a Edicions de 1984, El dia que vaig aprendre a volar (2016). Des del 2003, viu a Barcelona.

En un principi les pàgines d?aquest llibre no van ser escrites per ser publicades. Sense proposar-m?ho vaig començar a enfilar els meus primers records, i aviat em vaig trobar evocant les impressions ?categorials o anecdòtiques? que han conformat, al llarg dels anys, la meva existència. Algunes d?aquestes evocacions poden resultar poc interessants al lector d?avui, però crec que mereixen ser consignades per salvar alguns fets i algunes persones de la creixent desmemòria col·lectiva. He exercit la docència de la llengua i la literatura catalanes en quasi tots els nivells de l?ensenyament, però m?he dedicat sobretot al que ha sigut, des de l?adolescència, una claríssima vocació: la filologia. He preparat edicions crítiques d?obres de grans escriptors catalans (Verdaguer, Sagarra, Pla), que m?han permès tractar personalitats tan destacades en aquesta disciplina com Joan Coromines i Martí de Riquer. He tingut el privilegi de conèixer personalment alguns dels noms més destacats de les nostres lletres: J. V. Foix, Gabriel Ferrater, Llorenç Villalonga... N?he après moltes coses, i els evoco, ara que no hi puc tenir relació, per expressar-los el meu agraïment.
A punt d?entrar en la setantena, a les acaballes del meu itinerari professional, he provat de refer el tortuós camí de la vida, resseguint ?com en Polzet? les molles de pa que no s?han menjat els ocells de l?oblit.
Narcís Garolera (Vic, 1949) és doctor en filologia catalana i catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra. S?ha especialitzat en l?estudi de la figura i l?obra de Jacint Verdaguer. N?ha publicat una biografia, dos volums d?estudis i una trentena d?edicions, crítiques i de divulgació. És responsable de l?edició crítica de l?obra completa de Josep Maria de Sagarra, de qui ha publicat també dos volums d?articles periodístics.
És autor d?una edició revisada d?El quadern gris, de Josep Pla, i de dos volums memorialístics de Carles Fages de Climent. Ha publicat, també, escrits inèdits de Joan Maragall, Caterina Albert i altres escriptors catalans. La seva darrera aportació ha estat l?aplec, en volum, dels articles d?Agustí Calvet ?Gaziel? al diari El Sol (1925-1930).

Després de passar-se tota la vida explorant la dels altres, Irvin D. Yalom, l?escriptor psiquiatre nord-americà autor d?El dia que Nietzsche va plorar i El problema de Spinoza, reflexiona sobre el seu propi viatge. La seva història comença amb l?evocació d?un somni: té dotze anys i passa amb bicicleta per davant de la casa d?una noia amb la cara plena de taquetes vermelles asseguda al porxo. Malgrat l?acne, la troba bonica i li crida, esperant captar la seva atenció: «Hola, Xarampió!». De sobte, un home que sembla molt gros i fort se li planta al davant i el fa aturar agafant-li el manillar. No sap per què, però sap que és el pare de la noia, que li pregunta a crits: «¿Com has fet que se senti, l?Alice?». Per al futur terapeuta, aquest és el descobriment de l?empatia: una lliçó que no oblidarà mai. Per primera vegada, teixint enllaços entre la seva formació, les històries dels seus pacients, els herois de les seves novel·les, els seus amors i els seus remordiments personals, Irvin D. Yalom ens revela el fil del seu pensament. El llibre que teniu a les mans no és només la història d?un home, sinó també una invitació al lector a viatjar més a prop del que s?és i a pensar en el sentit de la pròpia vida.
Irvin D. Yalom (Washington, 1931), nascut en el si d?una família humil d?origen jueu, és escriptor i professor emèrit de Psiquiatria a la Universitat de Stanford. Després d?anys d?escriure assaigs, quan en va fer seixanta es va convertir en autor de novel·les de ficció i va assolir un gran èxit mundial. D?entre les seves obres, que han estat traduïdes a diversos idiomes, destaquen Psicoteràpia existencial (1980), El dia que Nietzsche va plorar (1992), The Schopenhauer Cure (2005), En el cor de la nit (2008), El problema de Spinoza (2012) i Criatures d?un dia (2015).

La dona, l?amor, la natura, però també els capellans i en particular els directors espirituals, van obsedir Michelet; tots aquests temes els trobem a La bruixa. La bruixa, ja ho sabem, tradicionalment és una dona malvada, menyspreada, tan perversa que l?Església en va fer cremar un munt en horribles fogueres sobretot sota la Inquisició: les actes dels judicis per bruixeria ho demostren, és a dir, demostren que allò va passar, però Michelet no es conforma amb això. Precisament se sorprèn que cap dels seus predecessors estudiosos de la bruixeria no s?hagi interessat pel que ell anomena «la cronologia moral de la bruixa», com si la bruixa hagués sorgit de sobte del no-res, i és així que ell es proposa indagar per què en un determinat moment la dona, per qui ell sentia tanta admiració, va arribar a ser bruixa. Michelet troba una paraula per resumir l?origen d?aquesta figura tan maltractada històricament: desesperació. Si en la primera part del llibre es dedica a «rescatar» la dona desesperada que hi ha darrere la bruixa, en la segona part es proposa fer reviure les angoixes de les noies víctimes dels convents, anorreades per frares i monges sovint tanoques o amb una salut mental dubtosa, que cometen els pitjors abusos d?una manera impune i, el que és més ignominiós, emparats per les altes esferes polítiques i eclesiàstiques. Michelet ens parla d?una història fosca que acaba al país de la llum: en efecte, l?escriptor va posar el punt final a la seva obra a Toló, en ple Migdia, ciutat a la qual dedica belles descripcions. Ben segur que la idea de Michelet de rescatar la dona traient-la de la foscor de l?edat mitjana i del segle XVII i de rehabilitar-la fent-ne apologia a través de la figura de la bruixa és una valuosa contribució al progrés de les idees, molt d?acord amb els nous aires del seu temps.
Del pròleg d?Anna-Maria Corredor
Nascut el 1798 a París, en una família modesta i poc donada a la religió, Jules Michelet va cursar estudis universitaris i es doctorà en lletres el 1819. Va exercir com a professor de filosofia i d?història a l?École Normale Supérieure, va substituir Guizot a la càtedra d?història moderna de la Sorbona i fou professor d?història i de moral al Collège de France, d?on va ser expulsat definitivament el 1851 per les seves idees anticlericals i subversives. També tingué algun càrrec en institucions, entre les quals les Archives Nationales, on el 1830 fou nomenat cap de la secció d?història a instàncies de Guizot. Mort a Ieras el 1874, avui és considerat un dels millors historiadors de França i un escriptor destacat del moviment romàntic.
Michelet es va posar a escriure La bruixa cap al final del 1861, quan ja havia publicat tots els volums de la seva Histoire de la Révolution Française, tretze dels disset volums de l?obra Histoire de France i altres títols, entre els quals cal destacar L?Oiseau (1856), L?Insecte (1857), L?Amour (1858), La Femme (1859) i La Mer (1961). Va escriure La bruixa força ràpidament, ja que l?obra es publicà el 1862 en unes condicions bastant atzaroses.

Nova York, juny del 1961. El Bill Evans Trio, format pel jove pianista Bill Evans, el contrabaixista Scott LaFaro i Paul Motian a la bateria, fa una sèrie de concerts al Village Vanguard que passaran a la història de la música: han revolucionat el jazz clàssic buscant l?equilibri perfecte entre els tres instruments. Poc després, però, la sobtada mort de LaFaro en un accident de cotxe ho canvia tot. A causa d?aquesta dolorosa pèrdua, el comportament excèntric d?Evans cada cop es torna més erràtic, fins que, finalment, desapareix del tot de la vida pública.
Al voltant d?aquest incident, Owen Martell ha creat una novel·la original i introspectiva que ens parla de fins a quin punt la mort de LaFaro afecta també els familiars més directes d?Evans, que, cadascun a la seva manera, intenten ajudar el Bill a suportar la pena. L?estructura de la novel·la recorda la d?una peça musical amb veus discretes i autèntiques que s?entrecreuen i divergeixen. Però la combinació d?aquestes veus dóna al conjunt una autoritat col·lectiva: es tracta d?una família, les paraules semblen afirmar, que, per bé o per mal, no es vinclarà davant la pèrdua.
Owen Martell va néixer a Exeter l?any 1976 i va créixer a Pontneddfechan, Gal·les. Després d?estudiar a les universitats d?Aberystwyth i Oxford, va treballar durant un temps com a periodista a la BBC. L?any 2001, la seva primera novel·la, Cadw dy ffydd, brawd, escrita en gal·lès, va obtenir el premi Arts Council of Wales? Welsh Book of the Year. La seva segona novel·la, Dyn yr Eiliad, és considerada una obra de referència de la narrativa gal·lesa actual. Interval és la seva primera novel·la escrita en anglès.

Una màquina d?espavilar ocells de nit és ja un clàssic de la literatura catalana. Novel·la, assaig, biografia i ficció es barregen en la història d?un jove estudiant de música que entra a formar part d?un conjunt de músics vells i estrafolaris. Amb ells, i investigant la vida i l?obra de rares celebritats artístiques del passat, descobrirà què és exactament una màquina d?espavilar ocells de nit i per a què serveix. A les cròniques tragicòmiques, líriques o detectivesques d?aquesta novel·la descobrim «un petit món per ubicar-se en l?enormitat del món» i personatges singulars com «nàufrags feliços» que ens parlen del talent, de l?amor, de la llibertat o de la posteritat.
«Extraordinari. Un monument a la condició humana des d?una humil escala sardanística.» Sergi Pàmies, La Vanguardia
«Una màquina d?espavilar ocells de nit hauria de tenir els fulls plastificats.» Marta Rojals, @Twitter
«Per mi va ser d?aquelles experiències de lectura que no s?obliden: hi vaig descobrir una veu que ara, ni que volgués, ja no podria separar del meu món. Aquell llenguatge sempre a prop de la meravella, aquella consciència forta de la tradició, aquella relació tensa amb les passions i les raons humanes.» Raül Garrigasait, Núvol
«Art creatiu diferent. Moltes petites històries que fan una obra gran, tocs fantasiosos d?una realitat profundament humana. I la llengua. Una llengua musical, dinàmica, engrescadora i verge. Com si mai no l?hagués malmesa gens el parlar i escriure sobrevingut.» Jordi Capdevila, El Punt Avui
Jordi Lara (Vic, 1968) és un dels escriptors més celebrats de la literatura catalana d?avui. A Edicions de 1984 ha publicat Papallones i roelles, Una màquina d?espavilar ocells de nit i Mística conilla (Premi Crítica Serra d?Or de Narració 2017). El 2012 va escriure i dirigir el llargmetratge de ficció Ventre blanc, la faula d?uns adults que es fan forts dins d?un capgròs. La seva obra s?ha expressat també en el camp de la videopoesia.

«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T?has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t?estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l?escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l?any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l?any 1947. La Carta a D. és la demostració que es pot, alhora, estar enamorat i ser lúcid, i de manera sostinguda en el temps, però també és el balanç d?una vida al centre de l?ebullició política i intel·lectual de l?Europa de la segona meitat del segle XX.
Amb honestedat i tendresa immenses cap a Doreen, amb esperit crític i distància irònica envers ell mateix, André Gorz ens fa reviure les inquietuds i les passions d?una anglesa i un jueu austríac, tots dos joves intel·lectuals d?esquerres, al París dels anys 50. D?aquest tàndem, ella n?és l?argent viu, l?impuls vital, la intel·ligència de l?instint i de la subtilitat. És aquesta personalitat exuberant i mesurada alhora, i la construcció d?aquest projecte comú que donarà sentit a les seves vides amb una dignitat sobirana, fins a l?ultimíssim moment, el que André Gorz vol honorar amb aquest text.
André Gorz (Viena, 1923 ? Vosnon, 2007) és un dels pseudònims de Gerhart Hirsch (l?altre és Michel Bosquet, que fa servir per protegir-se en signar els seus articles polítics en plena guerra freda). Filòsof, escriptor i periodista austríac d?origen jueu, passarà els anys de joventut a Suïssa per protegir-se de l?antisemitisme del seu país d?origen. És llavors que comença a interessar-se per Sartre, l?existencialisme i el marxisme humanista. Més tard, a París, desenvoluparà la seva carrera com a filòsof i com a periodista. Col·labora a Les Temps Modernes, esdevé el redactor principal de geopolítica de Paris-Presse l?any 1951 i de L?Express a partir del 1955; esdevé, amb Jean Daniel, el confundador de Le Nouvel Observateur l?any 1964. Del seu període existencialista, destaca la novel·la El traïdor i l?assaig La moral de la història. Heterodox, furiosament independent, autocrític i perspicaç, la reflexió a l?entorn de l?alienació en el treball propiciada pel capitalisme el portarà a l?ecologia política, fins al punt d?ésser considerat com un dels pares del Decreixement.

La novel·la que teniu a les mans és de les que es recorden, tant per la rebel·lió que sentim davant la humiliació i la decrepitud com per la transparència del llenguatge en què està escrita. La Francesca, una adolescent especialment dotada per a la música, desclou el seu geni quan l?adversitat s?abat sobre la seva persona fràgil com s?abat sobre el món bell i culte on havia crescut. La música, l?assetjament psicològic, l?odi al geni, el declivi, però també la revolta contra la injustícia, s?entrellacen en un argument on la trama expectant i el ritme de la narració s?intensifiquen fins al final.
Quim Español és arquitecte dedicat també a la poesia, camp en què ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba 1994), L?arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals 1998), 70 poemes, Nadir i altres nits, el poema principal del qual va ser portat al teatre, i Elegies. Al marge d?altres llibres sobre teoria de l?arquitectura, ha publicat també Entre tècnica i enigma, un volum d?assajos amb una mirada transversal sobre diversos àmbits de l?art. Francesca és la seva primera novel·la.
Quim Español és arquitecte dedicat també a la poesia, camp en què ha publicat Ultralleugers (premi Carles Riba 1994), L?arbre de la innocència (primer premi dels Jocs Florals 1998), 70 poemes, Nadir i altres nits, el poema principal del qual va ser portat al teatre, i Elegies (2018). Al marge d?altres llibres sobre teoria de l?arquitectura, ha publicat també Entre tècnica i enigma, un volum d?assajos amb una mirada transversal sobre diversos àmbits de l?art. Francesca és la seva primera novel·la.

En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre de 1974 en Jojo va morir a l?explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual quaranta-dos miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, tal com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.
Amb una prosa carnal i cisellada i l?emoció a flor de pell, Sorj Chalandon s?endinsa en el món d?aquells quaranta-dos miners morts a les profunditats de la terra i en els tèrbols interessos dels que els van abocar a la tragèdia. Una història d?identitat i fraternitat que ret homenatge a aquells homes i a les seves famílies humiliades.
Sorj Chalandon, nascut el 1952, va ser durant trenta-quatre anys periodista al diari Libération abans d?incorporar-se a Le Canard enchaîné. Amb els seus reportatges sobre Irlanda del Nord, el 1988 va guanyar el Premi Albert Londres. Ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Une promesse (2006, Premi Médicis), Mon traîte (2008), Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de Novel·la de l?Acadèmia Francesa), La quarta paret (2013, Premi Goncourt dels Instituts) i Professió del pare (2015, Premi Style).

Félicité, una criada analfabeta de Normandia, perd, l?una rere l?altra, totes les persones que estima i s?acaba encapritxant d?un lloro que li recorda el seu nebot mort a Cuba; quan l?ocell passa avall, l?anciana el fa dissecar i, quan ella també comença a anar-se?n d?aquest món, veu en aquell lloro rígid, esventrat, mig devorat pels cucs, una imatge de l?Esperit Sant.
Un cor senzill és la història d?un dolor que no es rebel·la ni un instant, que ni imagina la possibilitat d?una vida alliberada de patiments i servituds.
Del pròleg de Raül Garrigasait
Criticat en la seva època per raons morals, Gustave Flaubert (Rouen, 1821 ? Croisset, 1880) avui se?ns mostra com un dels novel·listes més importants del seu temps, conegut principalment per les novel·les Madame Bovary i L?educació sentimental i per la seva escrupolosa devoció per la perfecció artística.